Font: Pexels

Com ja sabem, un dels efectes que ha tingut la pandèmia durant els darrers mesos ha estat la proliferació de les aplicacions de videotrucades i videoconferències com ara Zoom, Skype, Webex, etc., que permeten fer reunions a distància i que s’han incorporat en el nostre dia a dia, sigui a la feina o per al teletreball, o amb família i amics o, fins i tot, amb l’escola dels nostres fills.

Si bé hem de reconèixer la importància del paper que han tingut, i que tenen, aquestes aplicacions per permetre el teletreball i les comunicacions i poder mantenir l’activitat durant la pandèmia, diversos estudis assenyalen també una part negativa en l’ús d’aquesta tecnologia, ja que afecta la salut de les persones provocant ansietat i esgotament pel seu ús continuat, el que s’ha batejat com la “fatiga de Zoom”, però que es refereix en general a la fatiga que pot produir qualsevol d’aquestes plataformes que s’utilitzen per a reunions virtuals i videoconferències.

El recent estudi Sobrecàrrega no verbal: un argument teòric per les causes de la fatiga de Zoom, publicat pel professor Jeremy N. Bailenson de la Universitat de Standford, exposa com les interfícies de les diferents aplicacions de videotrucades s’assemblen molt poc a les condicions en què es desenvolupa una conversa real presencial. A més d’interactuar mitjançant una pantalla, el disseny actual d’aquestes plataformes fa que hàgim de veure moltes cares al mateix temps, inclosa la nostra, de molt a prop, amb molts estímuls i sense poder-nos moure del lloc, i amb grans limitacions per copsar el llenguatge no verbal dels altres. Aquest disseny antinatural obliga el nostre cervell a esforçar-se més, i l’ús continuat de la tecnologia i la cronificació de l’estrès provoca l’aparició de la fatiga. En terminologia d’ergonomia podem dir que el sistema home-màquina no és adequat perquè presenta deficiències en el seu disseny, per aquest motiu en aquests moments les grans firmes comercials de les principals plataformes estan investigant per incorporar els hologrames a les aplicacions, ja que canviar les pantalles planes per les representacions tridimensionals facilitaria molt la captació del llenguatge no verbal i seria un important avenç per superar la “fatiga de Zoom”.

Bailenson identifica quatre possibles causes d’aquesta fatiga:

1. HIPEREXCITACIÓ PER CONTACTE VISUAL EXCESSIU

Les interfícies no respecten les distàncies socials convencionals que es tenen en compte en les interaccions presencials.

Tant la quantitat de contacte visual que mantenim en els xats de vídeo com la mida de les cares en les pantalles no són naturals. En una reunió presencial les persones no miren tota l’estona fixament l’orador als ulls, prenen notes, miren cap a un altre lloc, etc. Però en les videotrucades tothom mira a tothom durant tota l’estona. Fins i tot un oient que no hi intervingui, és tractat de forma no verbal com un orador. Tot això fa que augmenti l’ansietat social que s’experimenta en fer ús d’aquestes tecnologies, agreujant encara més la por de parlar en públic que ja puguin tenir les persones en una interacció presencial.

Una altra font d’estrès, segons la mida del monitor i si està fent servir un monitor extern, són les cares de les persones participants en les trucades de videoconferència, que poden semblar massa grans i crear incomoditat en envair distàncies que la proxèmica considera com a íntimes (recordem que la proxèmica és un camp de la ciència que estudia l’ús humà de l’espai, el comportament i la cultura, la comunicació i la interacció social). Durant una videotrucada entre dues persones, la majoria de les configuracions preestablertes equivalen a distàncies que convencionalment estan reservades a la intimitat o a l’agressió (la proxèmica considera com a íntim l’espai situat a menys de 60 centímetres). En les reunions de grup, si bé les cares es veuen de dimensions més petites pel fet d’estar ubicades en la pantalla, segueixen sent més grans que en la realitat d’una sala de conferències física, ja que no té en compte que el grup s’expandeix en l’espai i manté la distància social.

2. MÉS CÀRREGA COGNITIVA PER COMPENSAR LA COMUNICACIÓ NO VERBAL PERDUDA

Els participants s’han d’esforçar més per enviar i copsar el llenguatge no verbal, i això afegeix càrrega cognitiva al cervell i augmenta la fatiga.

En la interacció cara a cara la comunicació no verbal flueix amb naturalitat i normalment no hem d’estar pendents de la gesticulació ni de controlar els senyals no verbals, tot això surt de forma subconscient. En una videoreunió, si estem parlant, hem de treballar més per enviar i rebre els senyals (assentim, gesticulem, mirem a la càmera, vocalitzem, etc.) i exagerem aquests comportaments a diferència d’una reunió presencial. Si no parlem, com a receptors, també hem de mobilitzar més energia per compensar la pèrdua d’informació no verbal i entendre millor les emocions de l’altra gent (no veiem bé les expressions de la cara, els gestos, no veiem la resta del cos, etc.). Tot això fa que mobilitzem uns recursos que podríem destinar a centrar-nos en el que estem fent, perdem capacitat per processar informació, per concentrar-nos, cometem més errades, etc.

A més, també necessitem destinar recursos cognitius a la gestió dels aspectes tecnològics d’una videoconferència: assegurar-nos que se’ns veu i sent correctament, que estem ben enquadrats, que es veu la presentació d’un document o de les transparències, estar pendents de les preguntes o comentaris que es fan des del xat, etc. Podem destacar dins d’aquest apartat els problemes de velocitat que encara presenten les plataformes, malgrat l’avenç que ha suposat la fibra òptica. Un estudi fet per Schoenenberg, K.; Raake, A y Koeppe, J. (2014) ha demostrat que, fins i tot, un segon de retard en la transmissió pot suposar un gran esforç per al cervell. A més, aquest desfasament fa que percebem el nostre interlocutor com menys atent, fet que pot influir sobre el desenvolupament de la conferència. 

3. MÉS AUTOCRÍTICA I INSEGURETAT PER “L’EFECTE MIRALL”

El monitoratge constant ens esgota pel fet d’estar veient la nostra imatge constantment. Som més propensos a autoavaluar-nos quan ens veiem en un mirall i ens tornem més crítics, de forma que alguns usuaris poden sentir-se incòmodes i insegurs (preocupació pel seu aspecte físic, roba, imatge professional, etc.). Tot això, a més d’augmentar la fatiga, també és motiu de distracció dels participants, que haurien d’estar atents al contingut de la conferència. 

4. MOBILITAT REDUÏDA

En les videoconferències es redueix la mobilitat, ja que les persones han de romandre dins del camp de visió de la càmera perquè els altres ens vegin. En una reunió cara a cara la gent es mou (ens aixequem, caminem, ens servim un cafè, prenem notes o fem gargots en un paper, anem a la pissarra, etc.), i passa el mateix si parlem per telèfon. Aquesta pèrdua afecta també la càrrega, ja que el moviment millora el rendiment cognitiu i permet certa relaxació.

Sens dubte, moltes d’aquestes deficiències s’aniran millorant a mesura que vagin sortint nous estudis, es detectin aquestes conseqüències negatives, i amb les noves versions vagin millorant les interfícies, com ja hem dit abans. Però queda clar que, a part de les grans companyies informàtiques que hi ha al darrere de les plataformes, les empreses han de vetllar per fer un bon ús de les videoconferències, evitant que aquesta responsabilitat recaigui de forma exclusiva sobre les treballadores i els treballadors, considerar aquest risc en les avaluacions i establir protocols.

Mentrestant, podem aplicar algunes recomanacions que també recullen aquests estudis:

• No fer més videoconferències de les necessàries. Amb el teletreball es tendeix a augmentar el nombre de reunions virtuals en comparació amb les que es feien abans de forma presencial. Les videoconferències s’han de reservar per aquelles situacions que ho requereixin (per conèixer algú, quan la interacció personal és important, etc.) però si es pot substituir per una trucada de telèfon, hem d’optar pel telèfon.
• Limitar la durada de les reunions a distància a 45 minuts.
• Establir un temps de descans entre reunió i reunió (un mínim de 10 minuts).
• Amagar la vista pròpia quan no s’estigui parlant, mantenint l’àudio, permet fer descansos tant per relaxar l’“efecte mirall”, com per moure’ns i desconnectar dels gestos una estona. En una reunió, aquestes desconnexions d’imatge han de ser breus, només el temps necessari, ja que també és important veure’s les cares.
• Canviar la configuració preestablerta i encongir la finestra per reduir la mida de les cares de les persones.
• Situar-nos més lluny de la pantalla. Si fem servir un portàtil, també podem fer servir un teclat i/o una càmera web externa, que ens donarà més flexibilitat per allunyar-nos del monitor.
• Que tots els participants facin servir auriculars (per evitar interferències del micròfon).
• Proporcionar formació i informació als treballadors i treballadores sobre l’ús de les aplicacions.
• Proporcionar suport per la resolució de les incidències tècniques.
• Establir un dia a la setmana lliure de reunions.