Per reactivar el consum i la demanda interna necessitem situar el SMI en mil euros i incrementar els salaris en concordança amb el creixement del PIB

Segons les dades publicades avui per l’INE, els preus del mes d’agost van augmentar una dècima a Catalunya i van disminuir una dècima a Espanya respecte a l’agost del 2015. Quant a la variació mensual dels preus, aquests han augmentat un 0,2% a Catalunya i un 0,1% a Espanya.

Per províncies, a Tarragona els preus respecte a l’any passat han augmentat un 0,2% a Barcelona, Girona i Lleida, mentre que a Tarragona els preus no han variat. l’IPC de maig respecte al mes de juliol ha augmentat 2 dècimes a Barcelona, s’ha mantingut a Girona i ha caigut 2 i 4 dècimes a Lleida i Tarragona respectivament.

Durant els darrers tres anys, l’evolució dels preus interanuals ha seguit una pauta cíclica que oscil·la entre valors negatius de fins -1,3% a Espanya i -1,1% a Catalunya fins als positius 0,4% i 0,7% respectivament. Al setembre del 2013, els preus van patir una caiguda important, quan es va passar de creixements de l’1,7% a Catalunya i l’1,5% a Espanya a creixements molt més moderats entre el 0% i 0,5% durant els següents mesos.

Evolució de la variació en l’IPC interanual, Catalunya i Espanya (agost 2013-agost 2016)

La sortida de la crisi a través de la devaluació de les economies familiars afavoreix uns pocs, però instal·la les famílies en la precarietat i la pobresa 

Aquest comportament en els preus és un indicador bàsic de la manca de consum i demanda interna i l’estancament econòmic. En aquest sentit, les lleugeres mostres de recuperació econòmica no indiquen una recuperació generalitzada a les bases populars i treballadores. La creixent precarització del mercat de treball a través de la reforma laboral, la creació d’ocupació inestable i amb condicions salarials i laborals de precarietat, han ajudat a maquillar els indicadors macroeconòmics però no així la realitat diària del gruix de la població que pateix els efectes de les polítiques d’austeritat i doblegament institucional davant els dictats financers europeus i de devolució del deute.

Aquestes polítiques, que afavoreixen uns pocs mentre ofeguen la majoria, s’han mostrat ineficaces per a la creació d’ocupació i repartiment de riquesa general. Els efectes d’aquestes polítiques recauen principalment sobre els treballadors i les treballadores que veuen caure la seva capacitat de consum amb una creixent taxa de treballadors pobres, sobre les pensions, sobre les persones aturades de llarga durada, sobre el jovent que ha d’emigrar per trobar feina o sobre tantes de les famílies on cap dels seus membres tenen ingressos. 

Un salari mínim de 1.000 euros i recuperació del poder adquisitiu 

És urgent establir, des de les institucions, un mínim salarial per sota del qual és impossible assegurar un nivell de vida decent. És urgent recuperar el poder adquisitiu de treballadors i treballadores, així com de pensionistes. L’expansió dels salaris de pobresa està fent que tenir una feina remunerada ja no sigui garantia de recursos per viure en dignitat. La societat no es pot permetre la fractura social i les desigualtats que se’n deriven i que s’han aguditzat durant els darrers anys.

El Salari Mínim Interprofessional ha de créixer i situar-se al voltant dels estàndards que dicta la Carta Social Europea, que situa el salari mínim en un 60% del salari mitjà. En aquest sentit, hauria de situar-se als 1.000 euros mensuals, xifra molt allunyada dels 655,20 euros fixats per al 2016.

Els treballadors i les treballadores som la peça clau que activa el consum i per això, l’Acord per l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva ha de ser l’eina per recuperar el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores, i per dinamitzar el consum i l’economia. Sense increments salarials no hi haurà sortida real de la crisi econòmica. Des del nostre sindicat considerem necessari que els salaris no només augmentin per sobre de l’IPC, sinó que participin del creixement del PIB, que creix a una mitjana del 3% anual.

Des de la UGT de Catalunya denunciem:

• Que la política monetària expansiva, com la que està duent a terme el BCE no és suficient. És necessari que els governs duguin a terme polítiques fiscals expansives que activin l’economia creant ocupació, des de la inversió pública.
• Que és necessària la inversió pública en sectors que generin ocupació i que alhora generin sinèrgies i beneficis socials de forta demanda i elevat valor social, com són els serveis públics: el sector de la dependència, el sociosanitari, l’atenció a la infància i la gent gran, l’educació, la sanitat i els serveis socials.
• Que els governs compensin la falta d’inversió privada en aquells sectors que poden ser motor econòmic i reactivadors d’altres subsectors.

I des de la UGT de Catalunya reclamem: 

• Una política salarial que garanteixi la capacitat adquisitiva de treballadors i treballadores: ha arribat el moment d’augmentar salaris i recuperar el que s’ha perdut aquests anys, i de situar el salari mínim interprofessional al nivell europeu, que vol dir un mínim de 1.000 euros. Perquè la creació d’ocupació sigui possible és necessari fomentar la demanda, i per això és imprescindible establir polítiques salarials que garanteixin la capacitat adquisitiva i la recuperació del consum, tant en l’àmbit sectorial com en el general.
• Un canvi de rumb, urgent i imminent, de les polítiques econòmiques i de devaluació salarial que es venen aplicant a Catalunya i Espanya.
• La derogació de les reformes laborals.
• Polítiques decidides de reactivació econòmica i creació d’ocupació a través del foment de la demanda i no seguiment del dèficit 0 a curt termini
• Creació d’una banca pública que sigui motor de reactivacióObtenció dels recursos necessaris a través d’una reforma integral sota criteris de progressivitat del sistema fiscal. Per obtenir uns recursos que tot i que no es recapten, existeixen i que estan en mans de grans fortunes, grans herències, evasors fiscals i defraudadors