La distància entre beneficis empresarials i evolució salarial es deu fonamentalment al desequilibri en la correlació de forces introduït en la negociació col·lectiva amb la Reforma Laboral de 2012. Cal la seva derogació immediata.

La taxa de variació interanual del mes de gener s’ha situat en un 1% tant a Catalunya com a Espanya. Per províncies, Barcelona i Lleida presenten una variació interanual de l’1,1%, Tarragona del 0,9% i Girona del 0,7%.

L’índex mensual, que registra la variació de preus del mes de gener respecte al desembre, ha disminuït un 1,3% a Catalunya i a Espanya com a efecte de les primeres rebaixes de gener. Girona i Lleida són les províncies que han registrat una disminució major, de l’1,5%, i Barcelona i Girona de l’1,2%.

Pèrdua sostinguda de capacitat adquisitiva

L’any comença, de nou, amb pèrdua adquisitiva per a les butxaques de la ciutadania catalana. Durant els darrers anys i sota les pressions i pèrdua de poder negociador pels efectes de les reformes laborals, els salaris no només no han crescut segons els augments de l’IPC, sinó que han disminuït.

En canvi, els beneficis empresarials no s’han vist perjudicats, tot el contrari, aquestes rendes han recuperat els nivells de 2007. La composició del PIB en funció de les rendes (salaris i beneficis) ho demostra:

• Els salaris han perdut pes dins la composició del PIB: el 2011 representaven un 48,9% del PIB mentre que el 2017 tan sols representaven un 45,9%.
• Els beneficis, en canvi, han guanyat pes: el 2011 suposaven un 43,3% del PIB i el 2017 un 44,5%.

Davant d’aquest escenari de pèrdua contínua dels darrers anys dels salaris és necessari i és de justícia que les persones assalariades recuperin urgentment capacitat adquisitiva. Els salaris han d’augmentar per col·laborar amb la reducció de les desigualtats i la pobresa i reforçar el creixement econòmic. Han de créixer per sobre de la inflació i guanyar participació sobre el repartiment de la renda, per la qual cosa els augments salarials a nivell agregat han de ser superiors als augments de productivitat. A més, és fonamental recuperar la inclusió en els convenis de la clàusula de garantia per al cas que la inflació a finals d’any sigui superior a la prevista. 

Des de la UGT de Catalunya reclamem: 

• Que les empreses apliquin tant l’acord salarial pactat a l’AENC com a l’Acord Interprofessional de Catalunya, acords que han de traslladar als convenis col·lectius augments salarials al voltant d’un 3% -que permetin guanyar poder adquisitiu- i que estableixin l’increment dels salaris mínims de conveni a 14.000 euros anuals. També demanem la inclusió als convenis de clàusules de revisió salarial amb efectes retroactius.

• La falta de correlació entre creixement econòmic, augment de beneficis empresarials i evolució salarial es deu fonamentalment al desequilibri en la correlació de forces introduït en la negociació col·lectiva amb la Reforma Laboral de 2012. I per això reclamem mesures immediates que reverteixin les reformes laborals i els efectes negatius que ha tingut, per tal de reduir la precarietat laboral i millorar les condicions de treball.

• L’augment del SMI és un gest, però no suficient. La UGT de Catalunya reclama una salari mínim digne de 1.000 euros, que és el que recomana la Carta Social Europea (el 60% del sou mig d’un país).