Infografia: Portem anys que l’economia està creixent i els salaris estan estancats.

També és fonamental recuperar la inclusió en els convenis col·lectius de la clàusula de garantia salarial per si la inflació a finals d’any és superior a la prevista

La variació de l’IPC al mes de maig ha estat del -0,1% tant a Catalunya com a l’Estat, el que situa la variació interanual en el 2,1% i en el 1,9%, respectivament. Els grups amb major repercussió negativa han estat l’oci i la cultura, per la disminució dels preus habitual després de la Setmana Santa, i els transports, per la baixada dels preus dels carburants. Catalunya continua amb les taxes interanuals més elevades de l’Estat, només per darrera de les Illes Balears i Castella Lleó, i al mateix nivell que Galícia, La Rioja i Melilla.

Per províncies, la variació mensual dels preus també ha estat negativa a Barcelona i Tarragona, mentre que a Girona s’han mantingut i a Lleida han pujat un 0,1%. Així, la variació interanual se situa en el 2,1% a Barcelona, i en el 2,2% a Lleida i Tarragona, mentre que a Girona arriba al 2,4%, tres dècimes per sobre de la mitjana catalana.

Continua la pèrdua de capacitat de compra dels salaris i pensions

La variació de preus interanual continua situant-se per sobre del 2% i manté la contínua disminució de la capacitat de compra dels salaris i les pensions.

Durant els darrers anys, els salaris a Catalunya han perdut molt poder adquisitiu. En canvi, els beneficis empresarials no s’han vist perjudicats, tot el contrari, aquestes rendes han recuperat els nivells de 2007; és a dir, que són les persones assalariades les que clarament han carregat els efectes de la recessió. La lleu recuperació s’està produint a expenses de la pèrdua de llocs de treball i reducció salarial mantinguda.

Un 12,2% de les persones ocupades a Catalunya -més de 390.000- està en risc de pobresa. Les lleugeres mostres de recuperació econòmica no indiquen una recuperació generalitzada a les bases populars i treballadores. La creixent precarització del mercat de treball a través de la reforma laboral, la creació d’ocupació inestable i amb condicions salarials i laborals de precarietat han ajudat a maquillar els indicadors macroeconòmics però no així la realitat diària del gruix de la població que pateix els efectes de les polítiques d’austeritat i doblegament institucional davant els dictats financers europeus i de devolució del deute.

Negociació salarial que tingui en compte les intenses pèrdues de poder adquisitiu, la fase de creixement i l’evolució dels preus

Considerem fonamental que l’acord salarial de 2017 tingui en compte la situació de partida d’intenses pèrdues de poder adquisitiu, així com la fase de creixement econòmic i l’evolució dels preus.

Els salaris han d’augmentar suficient per col·laborar a la reducció de les desigualtats i de la pobresa, reforçant el creixement econòmic. Per tant, han de créixer per sobre de la inflació i guanyar participació sobre el repartiment de la renda, per la qual cosa els augments salarials a nivell agregat han de ser superiors als augments de productivitat. A més, és fonamental recuperar la inclusió en els convenis de la clàusula de garantia salarial per si la inflació a finals d’any sigui superior a la prevista.

Uns nivells salarials de dignitat garanteixen la capacitat de despesa de les famílies i així un augment de la demanda interna, al seu torn generadora d’ocupació i nous ingressos a les llars.

D’altra banda, el Salari Mínim Interprofessional ha de créixer i situar-se al voltant dels estàndards que dicta la Carta Social Europea, que situa el salari mínim en un 60% de la mitjana salarial. En aquest sentit, hauria de situar-se als 1.000 euros mensuals, xifra molt allunyada dels 707,70 euros fixats per al 2017. L’augment del SMI activaria la demanda i el consum intern gràcies a la millora del poder adquisitiu de les famílies.

Conclusions

Els salaris han de poder participar de les millores econòmiques. Els increments salarials per 2017 han de créixer per sobre de la inflació i moure’s en una franja entre l’1,8% i el 3%, de manera que la classe treballadora augmenti el seu poder de compra i compensi la important pèrdua produïda per les polítiques de devaluació salarial aplicades des de 2010.

A més, des de la UGT de Catalunya reclamem:

• La derogació de les reformes laborals, responsables de la precarització, la dualització i l’augment de la pobresa al mercat laboral.
• L’aprovació d’una norma que garanteixi la no pèrdua de capacitat adquisitiva de les pensions.
• Avançar més ràpidament i situar el salari mínim interprofessional al nivell europeu, que vol dir un mínim de 1.000 euros. Perquè la creació d’ocupació sigui possible és necessari fomentar la demanda, i per això és imprescindible establir polítiques salarials que garanteixin la capacitat adquisitiva i la recuperació del consum, tant en l’àmbit sectorial com en el general.
• Polítiques decidides de reactivació econòmica i creació d’ocupació a través del foment de la demanda i no seguiment del dèficit 0 a curt termini
• Creació d’una banca pública que sigui motor de reactivació
• Obtenció dels recursos necessaris a través d’una reforma integral sota criteris de progressivitat del sistema fiscal. Per obtenir uns recursos que tot i que no es recapten, existeixen i que estan en mans de grans fortunes, grans herències, evasors fiscals i defraudadors.