Cèlia Ros

celiaros2La Cèlia Ros va néixer a Terrassa el 1942. Eren -i són- set germans, quatre nois i tres noies, quatre nascuts abans del desastre de la guerra i tres després. De la més gran al més petit hi ha vint anys de diferència.

El seu pare, Miquel Ros Orta, havia nascut a Instinción, un poblet d’Almería; va arribar a Terrassa quan tenia 14 anys, l’any 1915. Va ser escultor, tenia un taller de marbrista i es dedicava a fer panteons, façanes o qualsevol encàrrec relacionat amb les pedres, l’alabastre o el marbre. El carlisme era la seva ideologia política. Va morir el 1962, als 61 anys d’edat.

La mare, Annita Gasset i Nonell, terrassenca de soca-rel, portava la casa amb l’ajuda dels avis materns que van viure a casa tots dos, fins ben complerts els noranta i tants anys. L’avi era un republicà de pedra picada. Així, durant una pila d’anys –guerra, postguerra i franquisme- en què tot plegat no va ser gens fàcil, van ser molts de colla, fins a onze. La mare, valenta com ella sola, va morir el 1993, a l’edat de 82 anys.

Els pares de la Cèlia tenien un gran interès a donar una formació artística complementària a la de l’escola als seus fills i filles, des de ben petits. El vessant que ella s’estimà més fou la música. Dedica hores i hores a la carrera de piano. D’altra banda, el discurs del franquisme li semblava un disc ratllat, una melodia de fons que, d’una manera o altra, s’havia d’animar amb alguns ritmes de llibertat. Per això, ben aviat fa seus els valors que promou l’escoltisme: valors del treball col•lectiu i de la cooperació fraterna, d’estima a la terra, de promoció de la llengua, la cultura i el coneixement de la història del propi país.

“A l’escoltisme t’ensenyaven allò d’entre tots ho farem tot i aquell sempre a punt amb voluntat de servei que, a manca d’altres referents millors, m’atreia per damunt de moltes tonteries que volien inculcar-te i que, en mi, no van calar. La primera vegada que vaig tenir l’ocasió de col•laborar en alguna cosa de magnitud pública fou desprès dels tràgics aiguats del 1962. En molt poc temps la ciutat de Terrassa havia crescut quasi fins a doblar la població; per causes diverses i amb la participació del tot involuntària de les rieres que constituïen verdaderes fronteres naturals, els vells i els nous veïns no ens coneixíem del tot. Tot això va esclatar amb les riuades, perquè les institucions, amb la seva inoperància, no van tenir més remei que cedir tot el protagonisme a la gent del poble, a la societat civil que es diu ara. El centre i tots els barris van prendre consciència, a traves del recolzament mutu, que el que no féssim nosaltres no ens ho faria ningú; va ser una reacció popular perquè dels òrgans de poder no en va sortir ni una de bona. Sabien muntar emotives rebudes al dictador i penjar banderoles, això ho sabien fer bé, però enfrontar-se a un problema… ells estaven còmodes amb les seves dèries que, d’altra banda, ningú necessitava ni havia demanat. Se’n sortien amb la capacitat de convocatòria pròpia d’aquell estil de règim, però quan es va tractar de reaccionar davant de problemes de fons, quan una riuada va posar sobre la taula que hi havia famílies i barris sencers amb dificultats greus, accentuades de cop i volta una nit de mal record, van quedar en evidència d’una manera ben palesa. L’any 1962, amb les riuades tan tràgiques, es van desbordar les institucions franquistes que havien menystingut i abandonat les classes populars; aquell any va quedar ben clar.”

Des d’algunes parròquies dels barris perifèrics de la ciutat, determinats grups compromesos de persones vinculades a moviments socials i polítics van començar a fer feina. On la Cèlia va trobar el seu lloc i el sentit del compromís social va ser a l’associació de veïns del barri de Les Arenes on la capacitat de mobilització reivindicativa fou capdavantera i força modèlica en aquells anys. Allà col•labora d’una manera especial amb en Benito Martínez i en Joan Barenys, president i secretari de l’associació respectivament, i amb l’escolapi Alexandre Garcia Duran, persones amb qui estableix també inestimables relacions d’amistat. La història d’aquells anys als barris de Terrassa ha estat explicada i analitzada en diverses publicacions.

“Vam començar a organitzar manifestacions perquè asfaltessin els carrers, perquè posessin aigua corrent o llum al barri. Jo feia classes als nanos en uns mig soterranis i cadascú feia el que podia. La construcció de l’edifici del centre social fou tot un poema èpic de participació cívica; en un gran plafó cada veí anava anotant les hores que havia dedicat a aquesta construcció. A Les Arenes, es va anar formant un grup de gent molt ben articulada que anhelàvem, sense massa paciència, que la dictadura caigués d’una vegada. Qui més qui menys va aprendre a moure’s en la clandestinitat i aportar a la lluita social i política les seves capacitats.”

A mitjans dels anys 60, la Cèlia Ros, amb la carrera de música acabada, inicia els estudis de Treball Social a l’escola creada a Sabadell, primera en el seu àmbit, mentre treballa al barri de Les Arenes, incorporada a tasques docents, d’acció social i també sindical, tot i els limitats marges que el règim imposa a aquesta organització obrera.

“Un dia, en els primers anys 70, amb en Toni Poch, i amb els veterans Marcel Lloveras, mort fa un parell d’anys, antic militant del POUM, i en Giordano Moya, mort recentment aquest mes de febrer del 2009, que havia estat de la FAI, després de seguir una colla d’enigmàtiques consignes com qui participa en un joc de pistes –la clandestinitat hi obligava- vàrem anar a raure a unes dependències del Monestir de Montserrat. En una cruïlla de carreteres en Rudolf Guerra aparentava fer auto-stop tot donant les instruccions per al contacte següent. Recordo que, havent arribat a lloc, en Marcel deia al seu company ja veuràs la teva dona quan li digui que has anat a Montserrat a amagar-te sota les faldilles dels monjos!” S’havia convocat una trobada de diferents grups que convergien en anàlisis semblants de la situació política. D’allà en va sorgir el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) impulsat, d’entre altres líders de moviments socials i polítics, per en Josep Pallach, un home amb una forta personalitat, un bagatge de lluita més que notable i idees ben clares i definides en relació a Catalunya, a la democràcia i al socialisme. Ens vam apuntar a la moguda del nou partit polític que oferia un perfil ideològic i metodològic propi que el diferenciava netament d’altres formacions com, per exemple, les de referent comunista amb una gran implantació en aquells anys.”

Una de les opcions del Reagrupament fou la participació en el moviment de regidors democràtics que va aprofitar les escletxes de la legislació franquista, que contemplava unes possibles eleccions por el tercio familiar. L’any 1967, en el tardofranquisme, tal com s’ha anomenat l’època, es celebren a Terrassa unes inèdites i singulars eleccions amb tots els entrebancs possibles a càrrec del búnquer establert i algunes forces opositores al règim. Aquest moviment va portar al consistori tres regidors, encapçalats per Joan Barenys Oriol, secretari de l’Associació de veïns de Les Arenes. Aquest capítol històric està ben documentat en el llibre La lluita per uns ajuntaments democràtics, escrit per l’historiador Joaquim Ferrer. La Cèlia va col•laborar intensament en aquest procés.

La gent del Reagrupament  tenia la intenció de crear un sindicat que abordés la qüestió dels drets laborals des d’una perspectiva nítidament catalana i socialista. Un dels sindicalistes presents en aquell projecte fou Xavier Casassas, fundador del Sindicat Obrer Català (SOC).

“Vam estar donant voltes a l’assumpte i, finalment, per sumar el major nombre possible de persones que s’anaven acostant als nostres plantejaments, a instàncies de Josep Pallach, es va optar per impulsar la UGT. A Terrassa, aquest sindicat, va tornar a ser una realitat viva, amb la millor il•lusió de joventut, perquè en aquella època, ho donaves tot… La entrega era total. Vaig dedicar-me molts anys al treball sindical en el camp educatiu, del que jo formava part com assistent social en centres de discapacitats psíquics. Persones lluitadores com Benito Martínez, malauradament també traspassat, i Pablo Gómez van ser capdavanters a posar en funcionament i fer créixer el sindicat a Terrassa. ”

L’any 1976, després de la mort del dictador, a les portes del restabliment de la democràcia, es celebra a Terrassa el primer congrés de la UGT desprès de quaranta anys a l’ombra. Es va escollir Terrassa per ser la ciutat de Catalunya on el sindicat estava més sòlidament implantat i organitzat. A partir d’aleshores el sindicat va créixer exponencialment.

“El congrés de Terrassa me’l vaig passar entre pollastres a l’ast i truites de patates. Volguessis o no les socialistes terrassenques vam haver d’assumir, en tot el caos de l’organització, el tema del dinar per tota aquella gent. Quan vam haver-lo fet, però, vam quedar satisfetes. Aquell congrés, en general, va ser molt satisfactori. En aquells temps no tothom tenia telèfon i ens vam passar els dies anteriors corrent d’una casa a l’altre. Hi va haver una anècdota bastant insòlita: a les fotografies del Congrés es veu, al costat de la mesa presidencial, una persona asseguda que no és cap representant sindical: era un policia, vigilant ben de prop el que fèiem. El sotscomissari ens rondava i posava els nassos pertot i, com que certes expressions no estaven encara permeses, se t’escapaven i era convenient rectificar. Per exemple: en lloc de secretariat nacional calia dir gestora, en lloc de congrés, calia dir assemblea. Eren força rarets, oi?”

En unes circumstàncies ben diferents, a començaments dels anys 90, la Cèlia assumeix com a representant de la FETE d’UGT, la feinada que va significar la negociació del primer conveni col•lectiu de tot el personal laboral contractat de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests anys, i fins fa ben poc, també representa el sindicat en el Consell Escolar Territorial del Vallès Occidental.

L’any 2003, des de l’embrió terrassenc del primer govern tripartit, la Cèlia es presenta a les eleccions municipals com a candidata per Esquerra Republicana de Catalunya. Havent sortit elegida, es fa càrrec de la regidoria de Serveis Socials fins l’any 2007, portant a terme una renovació important en aquest camp tot aplicant la nova legislació impulsada pel Departament de Benestar Social,  dirigit per Anna Simó i Carme Capdevila, també d’ERC. Cèlia Ros, com a regidora, representa ERC a la Federació Catalana de Municipis i a la Diputació de Barcelona, on col•labora intensament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*