Enric Adroher “Gironella”

adroherwebNeix a Girona, el 10 de juny de 1908. El pare era ebenista i la mare planxadora. Alumne aplicat i lector voraç, estudia Magisteri entre els anys 1924 i 1928 a l’Escola Normal de Girona. Va tenir la sort de trobar-se amb un gran nivell acadèmic i científic, amb alguns professors excepcionals que el varen influir decisivament.  Molt aviat es va sentir directament lligat a les lluites dels treballadors i aquest va ser el seu compromís fins que va morir. Ell mateix confessava que en els seus començaments polítics estava molt influït per les idees llibertàries, dominants en el moviment obrer català de l’època. A través de les seves col·laboracions amb la CNT, el 1928 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Els seus primers escrits polítics apareixen a Solidaridad Obrera. Un any abans va ser un dels fundadors de les primeres colònies escolars de la província de Girona.  

El 1929 marxa a Madrid per acabar la llicenciatura en Pedagogia. Allí continua els seus estudis en un ambient de renovació pedagògica que ja coneixia  i un clima polititzat i d’enorme ebullició ideològica. En la seva formació intel·lectual universitària entra el marxisme: “Cada facultat té el seu nucli marxista. El més petit esdeveniment era comentat i analitzat. Les doctrines de Marx i Engels es llegien febrilment”.

 Molt aviat va ser responsable de la Federación Universitaria Española (FUE). Fruit d’aquesta evolució ideològica, passa al marxisme i el 1930 forma part de l’Agrupación Comunista de Madrid, dissident del PC.

 Amb 22 anys, a finals de l’any 1930, es produïa un fet que posa a prova el jove revolucionari: l’aixecament de Galán i de García Hernández a Jaca en la fallida insurrecció que volia proclamar la República. En un article publicat a La Batalla,  explica la seva participació: “Nuestra llegada sería el toque de alerta. La guarnición estaría preparada para sublevarse… Cuando la nueva de nuestro levantamiento corriera por las tierra ibéricas, la UGT y la CNT declararían la huelga general en las grandes ciudades… Pero la artillería enemiga estaba preparada… Las balas pasaban silbando sobre nosotros…Caían todos a retaguardia… Nuestras armas eran impotentes. Mil individuos corriendo amontonados por la carretera… Era la derrota…Más tarde he comprendido la causa. Alcalá Zamora, Lerroux, Largo Caballero, los partidos burgueses querían una República sin sangre”.  

S’amaga a Girona i torna a Madrid a principi de 1931. El febrer pengen un bust del Rei a l’Escola Superior de Magisteri. El Comitè de l’Escola del qual formava part va ser detingut i els seus membres empresonats a la  presó Model de Madrid. Dos dies abans de la proclamació de la República surt de la presó, però hi tornarà al cap d’un mes acusat d’haver participat en la crema de convents, fet que ell sempre va desmentir. Finalment, queda lliure sense càrrecs.   

El 1932, amb un grup de mestres, la majoria socialistes, i alguns amics de l’Escuela Superior de Magisterio de Madrid, participa en la fundació de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza (FETE) i és  elegit per formar part del secretariat. Fins aquells moments, el sindicalisme en el magisteri era completament corporatiu, vinculat a l’administració. La FETE era diferent: els mestres es consideraven treballadors i formaven part d’un sindicat de classe, la UGT, d’orientació socialista. Per fer difusió, organitzen la primera vaga de mestres d’Espanya -ja governada pels republicans- i una manifestació davant del Ministeri d’Educació, trencant el vidres i creant un problema d’ordre públic. Detingut de nou amb la resta del comitè de vaga, els porten a la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol. Segons explica el mateix Adroher, però, el director general de Primera Enseñanza, Rodolfo Llopis, els envia una paella valenciana i al cap de pocs dies els posen en llibertat.    

Acabada la carrera, decideix tornar a Catalunya i sumar-se a un projecte d’escola popular que s’estava preparant a Barcelona, sense deixar de banda la seva activitat política i sindical. Sota la direcció del Patronat Escolar de Barcelona, participa activament en la renovació pedagògica que introdueix a l’ensenyament mètodes científics i socials de gran modernitat. Va exercir el magisteri en el Grup Escolar Pi i Maragall de Sarrià: “L’escola ha estat i continua essent una de les millors armes de propaganda de classe” 

Expulsat de la CNT per discrepàncies ideològiques, es converteix en un dirigent polític destacat del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i, més tard, el 1935, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formant part de l’executiva. Dedica també gran part dels seus esforços a la FETE i contribueix a fundar-la a Catalunya. Concretament, l’any 1934 organitza la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i n’és elegit secretari general, i forma part del secretariat regional de la UGT de Catalunya.  Els anys 1933 i 1934, Enric Adroher es manifesta membre de la tendència revolucionària de la FETE, amb unes idees precises: creació d’escoles suficients per eradicar l’analfabetisme, substitució de totes les ordres religioses de l’ensenyament per l’escola pública i equiparar econòmicament els mestres amb els altres funcionaris. D’altra banda defensa la permanència en la Internacional de Treballadors de l’Ensenyament.  

 Participa en el moviment de la pagesia de 1934 per a la llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya i recorreguda per la dreta agrària i la Lliga davant del Tribunal de Garanties Constitucionals: “El propietaris, espantats, varen anar a Madrid per a què es derogués una llei feta al Parlament de Catalunya. És a dir, es barrejava el problema nacionalitari i el problema de la pagesia, social. Nosaltres, que teníem profundes arrels en la pagesia…, vàrem assaltar i cremar el local de l’Institut de Sant Isidre de la plaça del Pi… Ens vàrem dividir en dos grups, un el portava en Rovira i l’altre jo… No ens van detenir, corríem molt”. Gironella, tal com defensaven al POUM Maurin i Nin, lligava estretament la qüestió nacional amb el socialisme revolucionari. Per a ells, l’autonomia o tenia un sentit d’emancipació de classe o era un instrument de dominació burgesa.

  Quan es produeixen el fets del 6 d’octubre del 34, en què Companys declara la República Catalana, vol participar en qualitat de dirigent de la recent creada Aliança Obrera per impulsar un gir polític de la gent d’Esquerra Republicana i dur les coses cap a una orientació revolucionària. “Varen anar a Jefatura. Tots tenien armes, però Estat Català i Esquerra Republicana, conscientment, varen rebutjar armar-nos”. La seva opinió sobre les conseqüències no va ser indulgent: “Va ser una xufa terrible. Amb un sol tret tothom es va rendir. Va ser una caricatura; un país no pot ridiculitzar les seves gestes però els fets d’octubre varen ser una cosa realment deplorable”. 

  Participa activament en els enfrontaments als carrers de la ciutat, contra l’alçament militar del general Franco a Barcelona, el 19 de juliol de 1936: “Quan Franco s’aixeca al Marroc, tots els partits creuen que va seriosament i s’estructuren grups armats… Aquella nit vàrem ocupar el Cafè Gato Negro, l’Hotel Colom, el Jai Alai, assaltem totes les armeries… A la plaça Catalunya arribava l’exèrcit sublevat, la Generalitat tenia els Guàrdies d’Assalt, va començar el tiroteig. Jo vaig participar en tot el combat… L’arribada de la Guàrdia Civil va posar punt i final al combat”.  Els sindicats i els partits obrers consideren que la victòria ha estat seva i constitueixen les Milícies Antifeixistes amb un comitè central format per tots els grups i que actua com a poder revolucionari durant uns mesos. El POUM decideix organitzar les seves pròpies forces per acudir a salvar la resta d’Espanya del feixisme; a Gironella, un dels membres més actius del comitè executiu, el fan responsable d’organitzar l’escola d’aviació i d’estructurar militarment la instrucció dels reclutes que el POUM envia al front, al Quarter del carrer Tarragona. De setembre a novembre, la Generalitat el nomena comissari general de Transports de Guerra i, el desembre, comissari general de Comunicacions de la Conselleria de Defensa. Un cop aturada  la sublevació, s’instaura una eufòria revolucionària i s’inicien processos de transformació radical.  

Però no tothom pensava igual i del 2 al 7 de maig del 37, una lluita fratricida -coneguda com a “Fets de Maig”- ocasiona prop de 300 morts i milers de ferits. Segons Gironella, la contrareforma triomfa. Les conseqüències directes són l’assassinat i l’empresonament de molts dirigents poumistes, entre els quals ell mateix. El  tanquen en una “checa” i, posteriorment, el traslladen a la Model i després a la presó d’estat del carrer Déu i Mata de Barcelona. “En el fons, tota la nostra guerra va estar subordinada a una espècie de tauler d’escacs internacional en el qual nosaltres  no érem altra cosa que purs instruments”. S’acusa el POUM de traïció, d’espionatge i de col·laboració amb Franco. El mes d’agost el detenen de nou a ell i als seus companys i són processats pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de la República. El judici se celebra l’octubre de 1938. Durant la seva compareixença davant el tribunal, es mostra desafiant. Finalment, justament a l’inrevés del que se’ls acusava, els condemnen per revolucionaris.  Els dirigents Josep Escuder i Daniel Rebull varen ser absolts. A tots els demés, inclòs Gironella, els imposen 15 anys de “separació de la convivència social”, és a dir, presó o treballs forçats.  

  Quan s’acosta l’ofensiva final franquista contra Catalunya, Gironella tem que els deixin empresonats, a mans dels sublevats, però, bascos, republicans i socialistes ho impedeixen. Pocs dies abans de la presa de Barcelona, els traslladen a Cadaqués, i d’aquí a Angulema. A França intenta reorganitzar el partit. És detingut i condemnat per “entrada il·legal”. Finalment, l’internen en el camp concentració de Vernet d’Ariège, prop de Tolosa de Llenguadoc, on hi resta fins al juny de 1940. L’ocupació nazi de França preocupa els republicans espanyols. Té l’oportunitat de marxar a Amèrica gràcies a la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles: “Els últims dies i les últimes hores estaven carregades de tragèdia… No sabia si havia de marxar o renunciar al viatge. La majoria de companys es quedaran a Europa… L’embarcament va tenir lloc al capvespre… Al matí següent les tropes nazis entraven a Bordeus. Jo continuava pensant en els companys”. El vaixell arriba a Santo Domingo i, en presentar la llista de professions dels refugiats, la majoria intel·lectuals, es neguen a acceptar-los. Vaguen com a fantasmes pel Carib fins que Mèxic els acull.  

A Uruapan organitza, amb altres companys del POUM, una fàbrica de maons i teules que resulta rendible i els resol els problemes econòmics. El seu activisme continua i funda i dirigeix la revistaMundo (Socialismo y Libertad). En contacte amb altres refugiats d’arreu d’Europa que es reunien al Centre Cultural Ibero-Mexicà, fou un dels impulsors de les Proposicions per a una Declaració de Principis del moviment Socialisme i Llibertat, signat el 25 de març de 1943 per militants de la CNT, la FAI, el PSOE, la UGT, el POUM i diverses organitzacions socialistes europees. El 1944 es constitueix una Comissió Socialista Internacional, de la qual Gironella n’és promotor. 

El 1947 retorna a França i comença un llarg combat per Europa que durarà tota la seva vida. Es nomenat secretari general del Moviment per als Estat Units Socialistes d’Europa -més endavant Moviment Socialista per als Estats Units d’Europa (MSEUE)- que reuneix socialistes i sindicalistes d’arreu d’Europa, càrrec que ocupa fins al 1964. Enric Adroher esdevé un protagonista molt actiu de les iniciatives d’unitat europea i ocupa diferents responsabilitats, sempre des de l’òptica de l’esquerra europea. 

 Un dels seus èxits més celebrats va ser l’organització, el 1962, del “Contubernio de Munich”, segons la definició del dictador Francisco Franco, la primera trobada o reunió des de la Guerra Civil de l’oposició espanyola a la dictadura de l’interior i de l’exterior, i que va reunir des de sectors monàrquics fins a socialistes.

 Quan té anys, el 1976, torna al nostre país i s’ocupa de la reorganització dels antics companys del POUM fins que decideixen integrar-se en el Partit dels Socialistes de Catalunya, on va ser secretari de Relacions Internacionals i membre del Consell Nacional fins a la seva mort.  Entre altres responsabilitats i distincions que volien reconèixer la seva trajectòria, en destaquem: president del Consell Català de Moviment Europeu, assessor d’Afers Europeus Internacionals de l’Executiva Federal del PSOE, conseller d’Afers Europeus de la Secretaria d’Estat per a les Comunitats

Va morir a Barcelona l’any 1987. Lluís Maria de Puig, autor d’una de les seves biografies, diu:  “A Enric Gironella li va tocar viure etapes terribles en la nostra història i es va afrontar a elles amb coratge i amb idealisme. Podia estar equivocat i cometre errors com tota persona humana i com tot polític, però ningú no pot obviar la seva honestedat, el seu compromís, el seu idealisme, la seva coherència, de la que ens en va donar un exemple extraordinari. La seva vida va ser una aventura excepcional i la seva obra mereix ser coneguda”. 

 

   Resum extret del llibre “Gironella, la izquiera europeista”, de Lluís Maria de Puig.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*