Isidor Boix

isidor boix web“El nostre pare parlava bastant poc de records concrets de la seva activitat pedagògica. Crec que evitava introduir referències a una activitat que en la nostra postguerra pogués estimular els seus fills a una activitat política perillosa” (Isidor Boix i Lluch). “…d’ell varem  aprendre  el respecte a les opinions dels altres” (Quim Boix i Lluch).

Són  alguns dels comentaris que m’han fet arribar els fills de l’Isidor Boix Chaler, mestre  que al novembre del 1930 i amb vint-i-dos anys era destinat a València d’Àneu, poble que  batejà com  la “Suïssa espanyola”. Tot i la seva joventut no és novell, té experiència docent a la Barceloneta, barri d’origen mariner i caràcter obrer per la presència d’instal·lacions industrials tan emblemàtiques com “La Vulcano” o “La Maquinista Terrestre i Marítima”. Ha fet de mestre sis anys a les escoles  del “Casino Republicà”, societat cooperativa creada al 1883, amb estatge  al carrer Sant Miquel; els dos darrers cursos director d’aquell centre que publicava“Barceloneta”, revista elaborada amb aportacions d’alumnes i  mestres que escrivien: “Les nostres escoles han de ser un taller on professors i alumnes laborin amb la mateixa fe i entusiasme, sentint el plaer del treball (…) d’on surtin homes preparats per triomfar a la vida”. I on, com a valoració del curs 1926-27, es podia llegir :“Aquest curs ha estat per nosaltres una clara manifestació d’allò que pot  la voluntat, la constància (…) i l’entusiasme animat per un sa optimisme que  fa lliurar-nos amb tota l’ànima al nostre treball”.

Boix arriba a València: “L’ideal de ser l’escola la casa del poble és molt factible”, escriu. Posa en marxa propostes d’escola activa en aquells anys de plenitud pedagògica i personal;  porta un any   a les Valls d’Àneu, quan arriba a Esterri per a fer de mestra qui serà la seva primera esposa, l’Elvira Cañellas i Mercè.

Annex  al col·legi hi ha un terreny erm que serà el “camp de batalla” del seu projecte educatiu. A l’hora del pati la canalla neteja l’espai; els pares el llauren i parcel·len  per a què cada grup  tingui el seu tros on plantar llavors, hortalisses i fruiters de tota mena;  aixequen una tanca, primer de fusta, metàl·lica més tard, que envolta el camp. Les reunions  sovintegen, s’inicia un treball participatiu escola-famílies fins el punt que tot el poble s’interessa pel que es fa a estudi; els alumnes aprofiten les activitats agrícoles per formar-se en àlgebra, geometria, dibuix, naturals, lectura, escriptura,…

L’inspector de la zona, Àngel Roset Abelló, informava sobre el mestre: “El senyor Boix és un mestre ben orientat en el camp pedagògic i la seva activitat es multiplica en diverses facetes cadascuna d’elles força interessants. Ha iniciat una mutualitat escolar, ha fundat un museu i ha renovat la biblioteca (…) s’ha produït una millora en l’educació dels seus alumnes”. Els  escolars l’estimaven; un d’ells, molts anys després, en ser preguntat  respecte el  mestre, diu : “…valia totes les pessetes del Món”´. 

Anys d’il·lusió col·lectiva; en aquells pobles dels Pallars hi ha educadors amb voluntat  d’ unir esforços per millorar l’ensenyament; es reuneixen periòdicament i, amb estreta col·laboració amb el grup de la plana “Batec”, constitueixen  “Renovació”, associació de mestres, que defineixen com“…idea lliure, forta, espontània (…) d’un grapat d’esperits joves i inquiets,…”. Activistes republicans, escrivien en la revista de pedagogia “Escola”: ”…conscients de la realitat, tractar de canviar el que és vell i corcat (…) sembrant des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ens ha confiat la República”.  A “Renovació” pren part activa la parella Isidor-Elvira; ell fou  orador de la trobada que es va fer a Espot  l’abril del 32.

Aquell mateix any,  la Junta per a l’Ampliació d’Estudis nascuda per  promocionar   la investigació i l’educació científica, presidida pel Nòbel Santiago Ramon i Cajal,  li atorga  l’ajut  per romandre l’estiu a l’Institut J.J. Rousseau de Ginebra, inscrit en un curs impartit pels professors Claparede, Ferriere i Bovet al voltant dels principis pedagògics i metodològics de l’Escola Moderna . Als anys següents demanarà, sense èxit,  una altra beca per anar a Brussel·les i conèixer la dinàmica de  l’escola “L’Hermitatge”; volia familiaritzar-se amb el mètode global de “centres d’interès” desenvolupat pel metge/pedagog Ovidi Decroly i que, d’alguna manera, ell havia practicat a la  unitària de València.

L’agost del 1934  la parella forma part de la Missió Pedagògica que s’organitza  a Vinaròs (Baix Maestrat), poble on havia nascut al desembre de l’any vuit. Qui s’havia d’imaginar  que quatre mesos després, la passa de grip d’aquell hivern s’emportaria l’esposa; fou el darrer dia de desembre; ella tenia trenta anys i amb estat del que hagués pogut ser el primer fill/a del mestre Boix.

L’any anterior, a la primavera del 1933, el Patronat Escolar de Barcelona havia proposat a la Direcció General de Primer Ensenyament que l’Elvira Cañellas ocupés  una plaça en una escola del Patronat i Boix fos destinat  al Grup “Pere Vila”,  obert dos anys abans sota la direcció de Fèlix Martí i Alpera. L’escola, situada davant l’Arc de Triomf, era  modèlica pels seus mètodes pedagògics, la introducció del català a les aules i la importància que es donava a la participació democràtica. Una  alumna, la Dolors Palet, escrivia: “…i fórem nosaltres els infants afortunats d’aquella època, els que vàrem rebre el benefici de totes aquelles persones que s’entregaven  en cos i ànima per fer que els homes i dones del demà tinguéssim uns bons fonaments”. En aquella escola renovadora Isidor coneixeria la mestra Joaquina  Lluch i Angelet , a criteri d’alguns alumnes de l’època,  la més guapa i presumida del “Pere Vila”;  amb qui es casaria al gener del 39.

Els primers mesos de la guerra continua al “Pere Vila”; a l’octubre i novembre del 37 mestre/bibliotecari a l’hospital “Terramar” de Sitges; torna al “Pere Vila” i al març del trenta-vuit el criden a files, destinat a les oficines de la Direcció General de Transports per Carretera fins que els franquistes entren a Barcelona,  finals de gener del 39.

Al febrer d’aquell any demana el reingrés al magisteri; a la declaració jurada que ha de signar i on li demanen opinió sobre el període republicà, el “Glorioso Movimiento Nacional” i l’actuació d’altres companys del centre, escriu: “Ens hem limitat a desenvolupar normalment les nostres activitats escolars sense enverinar-los amb doctrines revolucionàries ni treballs que desentonessin d’allò que sempre havia estat normal a la nostra escola”. Investigat per les seues activitats político-socials,  vinculació a la maçoneria i afiliació a la FETE, sindicat d’ensenyament de la UGT;  la Comissió Depuradora del Magisteri de Barcelona que dirigia Manuel Marin, director de l’Institut “Menéndez y Pelayo”, proposa “traslado fuera de la región catalana, con prohibición de solicitar cargos directivos y de confianza en instituciones culturales y de enseñanza”, sanció  confirmada a l’ Ordre de 27 de novembre de 1940;  Els càrrecs pels que l’acusen: “ideologia de izquierda con tendencia separatista”. Demana revisió de pena; la Comisión Superior Dictaminadora de Expedientes de Depuración del Ministerio de “Educación Nacional, vistos múltiples informes favorables al mestre i, possiblement, la intercessió del sogre, alcalde franquista del Gornal (Tarragona) li permet continuar al centre,  rebatejat com “Pedro Vila”, amb inhabilitació per qualsevol càrrec directiu o de confiança.

Durant la postguerra fa de mestre en diversos centres de Barcelona; a Via Laietana -escola “Àngel Baixera”-,  a Nou Barris – escola “Ramiro Ledesma”, – actual Escola Superior de Conservació i Restauració de bens Culturals -, al carrer Aiguablava -, a Les Corts.  Al seixanta-nou es presenta a  oposicions per accedir al Cos de Directors, serà el primer de la promoció i l’anomenen director de l’escola  “Duran i Bas”. Dirigia aquell centre del barri de Les Corts quan, al juliol de 1972, moria d’una caiguda a la que ningú  va donar importància; sense que el fill gran, a la clandestinitat per les seves activitats polítiques i sindicals, pogués assistir al funeral.

Dos fills tingué el matrimoni Boix-Lluch, l’Isidor i el Quim; malgrat el silenci dels progenitors per tal que no fessin “política”, de ben joves tots dos es posaren a l’avantguarda de la lluita contra el Règim i sempre que foren maldades reberen l’ajut d’un pare comprensiu i una mare protectora. Passà la dictadura, arribà  la transició i encara avui, des de l’àmbit de les esquerres i el sindicalisme,  sempre han actuat en  defensa de les classes populars.

L’Isidor fill, en parlar del pare, recorda “els seus plantejaments de posar sempre per davant la llibertat, l’antidogmatisme, i a considerar el coneixement i la informació, com a base per pensar lliurement”.  És de justícia recuperar en la  memòria col·lectiva la figura d’aquell mestre renovador que, sempre “estimulava a llegir i a ser raonables”, explica el Quim; i  que malgrat els esculls imposats pel “nacionalcatolicisme” de l’època, mai abdicà dels seus orígens ni d’uns principis pedagògics copsats aquells primers anys de docència a la Barceloneta, a València d’Àneu i al “Pere Vila”.

 

Javier Giménez (FETE-UGT Terres de Lleida)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*