L’exili mexicà de la família Perelló

perelloCarles Perelló va néixer a Rubí, el 19 d’octubre de 1932. El seu pare, Marcel·lí Perelló i Domingo, flequer de professió, va ser membre d’Estat Català, va militar en el grup d’acció Bandera Negra i va participar en el Complot del Garraf. Considerava que Francesc Macià va traicionar la lluita per la independència en plegar-se, l’any 1932, al govern espanyol i renunciar a la República Catalana. Exiliat el 1939, marxa amb la seva família a França i Mèxic on continua la seva lluita política participant molt activament en les accions dels grups independentistes de l’exterior. Fou membre actiu de la Unió Catalana Independentista, molt propera a Catalunya Grop de Santiago de Cuba dirigit per Salvador Carbonell, “Badó”.  Va morir a Mèxic el 1961. A la seva mare, Edelmira Valls i Puig, de professió mestre, la van expulsar de Mèxic com a revenja per les activitats del seu fill Marcel·lí en el moviment estudiantil del 1968 i va retornar a Barcelona el 1969, on va morir el 1983.

Carles Perelló té tres germans: Edelmira, Marcel·lí -es va distingir a Mèxic com a líder del moviment estudiantil el 1968- i Mercè. A Mèxic estudia a la Facultat d’Enginyeria de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) del 1951 al 1955. A la Facultat de Ciències de la mateixa universitat completa els estudis de matemàtic. A partir de 1957 ensenya a les dues facultats i comença el doctorat. Del 1956 al 1962 treballa al departament de construcció de la Compañía Mexicana de Luz y Fuerza Motriz, en la construcció de centrals termoelèctriques. El 1962 es trasllada als Estats Units per obtenir el doctorat en Matemàtica Aplicada que aconsegueix el 1965 a la Brown University.  Retorna a Mèxic el 1966, on és professor al Centro de Investigaciones y Estudios Avanzados, fins que el 1972 torna a Catalunya per fer-se càrrec, com a director, del muntatge del Departament de Matemàtiques de la incipient Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Entre el 1994 i el 2002 és el director de l’Escola de Doctorat i Formació Continuada, de la qual n’és també fundador. És jubila l’octubre de 2003 i és nomenat professor emèrit el novembre de 2004. És també president de la Societat Catalana de Matemàtiques.  Entre altres distincions, la Generalitat de Catalunya li va atorgar l’any 2002 la Medalla Narcís Monturiol. 

 

 Marcel·lí Perelló Domingo, la vida i l’exili mexicà d’un forner radical:

El seu fill Carles Perelló i Valls ens n’explica la trajectòria vital i política: “El meu pare, Marcel·lí Perelló Domingo, que va néixer en 1897, no pertanyia a cap elit, ni política, ni social,  ni intel·lectual. Va quedar orfe de molt petit. Vivia al barri antic de Barcelona, al carrer de la Palla. Els seus pares havien vingut de Sant Martí de Maldà. El pare s’havia posat a treballar a la Montserratina, de pastisser. Eren 11 germans i es va haver d’espavilar de molt jove. Va jugar amb el Futbol Club Barcelona, cap l’any 1915, però no per gaire temps: d’una puntada li van trencar la ròtula -la cama li anava endavant i endarrere sola- i anava coix. La cosa es va complicar encara més ja que després  de casar-se es va trencar una  cama…, desastre total. El cas és que va ser un dels joves que es va apuntar al moviment Estat Català d’en Macià, més concretament en el grup d’acció Bandera Negra: volien fer escamots armats…; el mateix Macià deia en aquells temps que volia la lluita armada. El meu pare i uns quants més, entre els quals Jaume Compte en particular, Francesc Ferrer o Jaume Miravitlles, van fer un judici privat al rei Alfons XIII i el van condemnar a mort. Segons els plànols fets pel meu pare, van fabricar una bomba, d’uns 70 centímetres per 40. La volien posar en els túnels del Garraf, a l’entrada, per on havia de passar el tren amb el rei i fer-lo volar…; no s’estaven de res. Era el maig de l’any 1925, i la jugada els va sortir malament. Algú els havia delatat i els van pescar a l’estació de tren del Garraf. Deia el meu pare que en aquell moment tenia en els queixals una pastilleta de cianur embolicada en paper de plata per si els agafaven, però se la va buscar, va burxar i no va trobar res…; encara ara ric. El cas és que va anar a petar a la presó. El governador civil de Barcelona era el tristament famós Severiano Martínez Anido , i els van condemnar a mort. Finalment, els hi van commutar la pena per cadena perpètua. Ell s’hi va passar 5 anys, fins que va caure la dictadura de Primo de Rivera el 1930. Va ser rebut a Rubí com una mena d’heroi. En aquell moment no s’havia inventat això de la paraula terrorista: eren patriotes. Aquest episodi històric es coneix com el Complot del Garraf. Durant la Guerra Civil, Estat Català es va fer càrrec del Diari de Barcelona i ell en va ser director”.

“És evident que es va haver d’exiliar, no es va poder quedar. La meva mare, en canvi, havia estat educada al col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, sabia tocar el piano. Era mestra d’avantguarda. Havia tingut com a mestre a Pompeu Fabra. El cas és que la meva mare era refinada i el pare no. La meva mare participava en la mobilització nacional i internacional en solidaritat amb els complotats del Garraf i el va conèixer a la presó. Les nenes boniques anaven a visitar els presos i de vegades es feien nòvios.  Ell, al principi, estava a la presó del Dueso i gràcies a les pressions ciutadanes el van portar a la Model,  on es van conèixer. Quan va sortir, a principis dels anys trenta,  es van casar i, gràcies a això, vaig néixer jo. Durant la Guerra Civil, en fer-se càrrec Estat Català del Diari de Barcelona, el pare en va ser nomenar director.  Quan va acabar la Guerra Civil, vam fugir cap a França amb la meva mare que, a la frontera, es va fer càrrec d’un grup de nens que s’havien separat dels seus familiars i, amb una altra mestra, se’ls van emportar cap al Nord. Allà van començar a buscar les famílies de la canalla o a famílies franceses que els volguessin acollir. Així vam estar quatre mesos, i tot buscant famílies, pares i mares dels nens, va trobar el meu pare. Havia estat en el camp de concentració d’Argelers, a la Catalunya Nord, i ara estava a Montauban, que és on vivia, i on després moriria, el president de la República, Manuel Azaña. Allí vam poder viure junts. La veritat és que no sé com es guanyaven la vida. Recordo, però, que anàvem als quàquers a  menjar llenties i que ens vam passar uns anys a la ciutat mateixa. Els darrers dos anys i mig, fins el 42, van ser masovers de la Maison Bleue. Prop nostre hi havia una altra família catalana que havia trobat lloc allà. Tenien un hort bastant potent i bestiar. Vivíem en una sola habitació: la cuina, els llits, la taula…, i una estufa de ferro. A l’hivern nevava,  jo sortia per la finestra sentint el “em cago en déu” del pare, i anava a l’escola amb esclops de fusta. Era una escola rural unitària que penso que em va canviar la vida d’una manera decisiva. Érem una dotzena d’alumnes de totes les edats. Jo tenia set anys i vaig anar-hi fins als 9 i mig. No sé quina virtut tenia el mestre que em va fer interessar per aprendre, per la música, per les matemàtiques…, i vaig ser un bon alumne. Tan bon alumne que em va posar a cinquè; abans es podien fer aquestes coses. Ara tot està encarcarat, compartimentat. Jo penso que aquest ha estat el temps més feliç de la meva vida. Allí em vaig fer humà. Vaig passar del sis anys als gairebé deu. No cal dir que parlàvem català, i a l’escola francès. De fet, vaig aprendre a llegir i escriure en francès.”

“El pare sempre escrivia. A Montauban i a Mèxic, mantenia contactes amb els polítics. Escrivia constantment al Cornudella, estava en contacte amb els polítics catalans de l’interior i de l’exterior. L’epistolari el guarda la meva germana. El cas és que no sé com es van apuntar per anar a Mèxic. Era el maig del 1942. Vam anar a Marsella i ens vam embarcar en el Maréchal Lyautey cap a Casablanca. Allí, hi vam estar 15 dies esperant un vaixell. Finalment, el Nyassa, un vaixell portuguès, cap a Mèxic. Anàvem a la cala, o sigui, a la bodega. Ens servien unes olles amb una pasta verda que deien que eren cigrons. Menjàvem el que podíem. Altres refugiats, els de casa bona, viatjaven en molt millors condicions, era obvi. Recordo, com a nen que era, com veia que els cambrers portaven les taronges ja pelades als de dalt, als que tenien cabina. Curiós, no? Fins i tot aquí hi havia diferències. Sempre hi ha estat aquestes desigualtats. Aquest és el gran problema de Catalunya, l’estratificació de les classes socials.  Vam travessar l’Atlàntic, ple de submarins alemanys que estaven caçant els combois que anaven d’Amèrica cap a Europa, cap a Anglaterra en particular, per subministrar tota mena de material de guerra. Recordo que algun submarí ens va aturar. Per fi vam arribar a Veracruz. Recordo els zopilotes, una mena de voltors que volaven per sobre de les deixalles que deixen els vaixells; estaven per tot arreu.  Hi havia una parada de fruites, vaig tastar el mango, i vaig dir que tenia gust de petroli. Després, la papaia, i  vaig trobar que tenia gust de femta. Ara sóc un fan absolut d’aquestes fruites. La vida a Mèxic no va ser gens fàcil. Ens vam instal·lar a la capital. El meu germà, Frederic, que no tenia ni un any, va morir al cap de pocs mesos a causa d’una broncopneumònia; no hi havia antibiòtics. Al meu pare, que es va quedar sense ofici ni benefici, li van donar 100 pesos perquè s’espavilés. El canvi era de 4,96 pesos per dòlar, o sigui que li havien donat l’equivalent a vint dòlars. Recordo que teníem una maleta que va durar molts anys, lligada amb cordills i apedaçada. Vaig anar al Colegio Madrid, on per veure a quin curs m’apuntaven el director em va posar al davant el “Quijote” i em va dir, jo dret davant d’ell, “lee”, i com que no sabia castellà em va enviar a segon, fent-me perdre tres anys i mostrant així la consideració que tenen alguns espanyols envers els catalans. Vaig tenir més sort amb alguns professors de la República. Em van fer interessar encara més per la ciència en general, la música…; en certa manera vaig recuperar l’esperit de l’escola rural. Gràcies a això ara estic aquí… Malgrat jo estava becat, el meu pare no va escatimar mai esforços perquè els seus fills tinguessin estudis; ho tenia molt clar.”

” El pare va intentar treballar de forner, el seu ofici, i no es va entendre amb els mexicans que fan uns pans molt diferents i d’una manera també molt diferent. Aleshores es va dedicar a fer de corredor, a comprar ferreteria i pintures als majoristes i repartir eines. En un moment donat fins i tot va comprar i vendre pistoles!  Així va morir, de vell, als 63 anys, espavilant-se com podia. No sé gaire més la història ja que, d’alguna manera, ens van voler protegir. No em va ficar mai en política. De fet, ni en  parlàvem. Ell estava molt desil·lusionat. Es diu que els exiliats mexicans tenen el dit índex més curt del normal pel costum de donar cops a la taula tot dient: “l’any vinent tornem a Catalunya”, mentre se’ls escurça el dit”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*