On són els papers de Salamanca?

El 4 de desembre de 2014 es dugué a terme la darrera tramesa de documents per part de l’Estat a Catalunya. Havia de ser la darrera, en la qual el Ministeri de Cultura lliurés la documentació ja acordada en el període socialista i en el següent del ministre Wert. El ministre Wert, incomplint el deure establert a la Llei, va lliurar els documents que li va semblar. No retornà la documentació de diverses entitats ni, per exemple, els cartells de l’enyorat Carles Fontserè i els seus companys del sindicat de dibuixants que tant va lluitar per recuperar.

S’ha aturat el procés de retorn a Catalunya. El que sí que ha fet el Ministeri és reclamar a la Generalitat que li retorni tots els documents de persones o entitats dels quals no s’ha localitzat el propietari, cosa que no es farà, ja que encara no s’ha acabat el procés de cercar els titulars dels documents, que no es podrà completar fins que es lliurin els que s’han retingut. Per altra banda, els que restin són patrimoni de Catalunya, els ha de custodiar la Generalitat.

Hem de remarcar, però, que l’acord no va ser total, ja que el Ministeri es va negar a incloure els documents judicials que estan en el fons de l’anomenada causa general, on hi ha, per exemple, la documentació dels indults de condemnes a mort que el govern de Companys va aplicar a molts dels sollevats, com el mateix Ramon Colubí, defensor del President al Consell de Guerra; una situació de què es parlava en la pel·lícula fa poc emesa per TV3. Tampoc es va incloure d’altra documentació de tribunals i del Departament de Justícia d’ordre públic. A banda d’aquest fons, també el Ministeri es nega a retornar els documents de més de 40 ajuntaments, entre els quals hi ha els de Barcelona, Tarragona o Reus.

Més recentment, la Comissió de la Dignitat ha reclamat al Ministeri de Defensa la restitució dels documents de l’arxiu del govern català portats a França en la retirada, que la policia alemanya va requisar i posar a mans de Franco, i que s’han localitzat a l’arxiu militar d’Àvila, amb la documentació del govern basc requisada també a París. En la carta que vàrem trametre al ministre, suggeríem que la restitució en l’any del 75è aniversari de l’assassinat del president Companys podria ser un acte de condemna d’aquell fet tan ignominiós en què l’exèrcit es va veure implicat en ser fruit d’un consell de guerra. Hem de dir que no hem rebut cap mena de resposta, ni que sigui una confirmació de la recepció per pura norma d’educació que en els països normals les institucions o els polítics no es poden permetre d’ignorar.

Vist això, quina és l’explicació d’aquesta situació? En primer lloc, voldria recordar que el preàmbul de la Llei de retorn diu, a més de recordar les competències de la Generalitat en cultura atribuïdes per l’Estatut del 1932: «El restabliment de la Generalitat de Catalunya mitjançant el Reial decret llei 41/1977, de 29 de setembre —abans de l’entrada en vigor de la Constitució–, i la derogació expressa de la Llei de 5 d’abril de 1938, també va suposar el renaixement del dret de les seves institucions a recuperar la seva memòria històrica i a la restitució del seu arxiu institucional, per tant, dels documents i efectes con­fiscats en aquell tràgic període de la història d’Espanya». És una afirmació raonable, apel·lant al dret de recuperar les propietats i el propi arxiu confiscats per la dictadura a la Generalitat, que s’aplica també a les entitats i particulars. Una afirmació de contingut de dret d’un gran sentit comú.

El retard provocat és el resultat dels entrebancs constants i estira-i-arronses absurds provocats per tots els governs que hi ha hagut des de 2004, que demostren no assumir el dret de restitució reconegut per la Llei. El govern espanyol sempre ha anat a la ronsa i ha menystingut el dret de les víctimes d’un acte de persecució política del govern espanyol franquista.

Els governs democràtics espanyols no han assumit i ignoren de manera irresponsable i antidemocràtica els requeriments com els que, l’estiu de l’any passat, el relator de les Nacions Unides Pablo de Greiff feia a l’Estat en el seu informe: la restitució dels béns i documents confiscats pel franquisme, a banda d’altres actes de restitució jurídica i material a les víctimes. L’ONU considera les reparacions com un deure democràtic per enfortir la democràcia de l’estat que surt d’una dictadura i que garanteix que no es tornin a repetir en el futur aquests fets.

Hem de remarcar també que cap polític espanyol s’ha pronunciat sobre l’incompliment i les greus conseqüències morals i polítiques que representa, en un silenci que ha acompanyat tot el procés de reivindicació del retorn dels Papers a Catalunya.

Tot aquests fets són una mostra de la diferent visió que hi ha des de Catalunya, tant de la ciutadania com de les institucions i partits. La reparació es veu com un deure envers les víctimes i que ens acosta a l’esperit democràtic d’Europa.

L’actitud de l’Estat i el silenci de l’oposició espanyola també posen en evidència el menyspreu davant d’una reivindicació que ve de Catalunya, com s’ha ignorat el procés de degradació de l’autonomia i les institucions catalanes.

Des de la Comissió de la Dignitat es planteja seguir en el camí de la reivindicació per tots els mitjans, informant la nostra ciutadania per tal que sigui conscient dels fets i mantingui aquesta reivindicació, que no finirà fins a aconseguir l’objectiu final.

Hem de considerar la situació descrita com una prova de la manca de qualitat democràtica a Catalunya dins de l’Estat espanyol i d’un distanciament de les conviccions democràtiques de la nostra ciutadania respecte a l’Estat, que posen de manifest la necessitat de tenir unes institucions d’estat pròpies, i un poder legislatiu i judicial que responguin a l’esperit i anhels de la nostra societat: el dret del nostre poble a viure amb plenitud, d’acord amb les nostres conviccions i desitjos expressats democràticament.

Pep Cruanyes. Barcelona. / 29.09.2015

Publicat a la revista Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*