Article de José Luis Aguilà, secretari general de la UGT-Terres de Lleida
S’acaba l’any 2021. Deixem enrere un any de lluita, de reivindicacions i de repetides mobilitzacions; però també un any durant el qual s’han signat nous convenis, bloquejats durant mesos i mesos, que han permès millorar mínimament les condicions laborals i econòmiques d’alguns sectors, com per exemple, el del comerç i l’hostaleria.
Si mirem enrere, ens adonem que vam començar el 2021 amb molta incertesa, però també esperançats per acabar d’una vegada per totes amb la Covid-19. La vacuna ha millorat molt la situació. També ha reduït el nombre de morts i d’afectats crítics; tot i que 365 dies després tenim la pandèmia molt present, i no tenim clar encara fins quan ens tocarà seguir lidiant amb ella. El que sí sabem és que la vida continua i que el motor de l’economia ha de seguir rodant. Per tant, ens toca tirar endavant i conviure amb aquesta situació.
Però els factors externs no ajuden. La pujada del preu de la llum, del gas, dels carburants, de la cistella de la compra, dels lloguers… empobreixen cada dia més als treballadors i treballadores. Persones que veuen com no arriben a final de mes tot i deixar-se la vida cada dia al seu lloc de treball. És per això, que des de la UGT-Terres de Lleida exigim a la patronal -encara que aquesta al·legui que les empreses no poden fer front a aquesta demanda-, i així ho hem tramès a tots els delegats i delegades del nostre sindicat, que els nous convenis se signin per sobre del 5% de mitjana. Només així minimitzarem la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora.
Les diferències entre risc i pobres a Espanya arran de la Covid-19 són alarmants. La pobresa al nostre país s’ha incrementat en un any un 23%, una xifra rècord en l’última dècada, segons dades de l’Observatori Social de La Caixa. I no sols això; a Espanya, segons el Laboratori de Desigualtats Mundials, el 50% de la població ingressa 12.900 euros anuals, mentre que el 10% que més ingressa multiplica aquesta xifra per vuit de mitjana, és a dir, cobren uns 105.500 euros a l’any.
I a Lleida continuem amb unes xifres d’atur nefastes, que reflecteixen l’estacionalitat, la precarietat i la temporalitat que caracteritzen la nostra demarcació. I preveiem que l’any vinent així continuï. També seguim mantenint una bretxa salarial insofrible entre homes i dones; sense oblidar que les dones treballen gratis des del 18 de novembre, ja que en igualtat de condicions un home guanya més que una dona per fer la mateixa feina, i no podem permetre que això continuï passant en ple segle XXI.
Davant d’aquesta crítica situació i la incertesa de la pandèmia, no tenim clar que el 2022 sigui l’any de la recuperació. Vull pensar que serà un any diferent i que el tema sanitari el reconduirem molt millor del que ho estem fent ara. Però el que està clar és que no podem prolongar més aquesta situació de no control. Necessitem tenir pressupostos a tots els nivells, posar la maquinària a rodar, activar els engranatges i fer-nos forts per sortir d’aquesta crisi el més airosos possible. No serà fàcil, però hem de seguir endavant. Els canvis en la reforma laboral han de permetre que les empreses siguin més productives i aconsegueixin millors resultats, però també han de salvaguardar els treballadors i treballadores, la part més important de l’element productiu.
Tenim molts deures a fer. Com a país i com a ciutat. I necessitem anar tots a una -sindicats, empresaris i polítics- per definir què volem com a lleidatans i lleidatanes i cap a on volem anar. Hem de fixar unes línies clares a seguir, i tenir clar com volem que se’ns reconegui i se’ns vegi des de fora de la nostra demarcació. I per aconseguir-ho, és vital crear sinergies i compartir voluntats. Només així, aconseguirem fer Lleida gran.
Que el 2022 sigui molt millor del que esperem!