L’estiu avança, i ràpid. Quasi ens trobem al final de la temporada estival. Ja hem celebrat el 15 d’agost i això és senyal que la tornada a l’escola està a tocar. Les llargues i sufocants tardes d’estiu lleidatà han transcorregut de forma aclaparadora a la ciutat. Ens en queden algunes, però ja no tan intenses. El sol no perdona i bé ho saben els termòmetres, que han superat aquest estiu en moltes ocasions els 40 graus. Inclús la ciutat de Lleida ha estat notícia nacional en aconseguir més d’un dia un rècord de temperatures.
Res nou si ens fixem amb altres estius a la capital del Segrià. Potser una mica més de calor, però sense grans diferències. Una situació molt similar a la d’altres anys. I és que l’estiu avança, però tot segueix igual. Continuem amb l’ocupació precària, temporal, de curta durada i amb salaris baixos, encara que augmenti l’atur just en un mes on mai baixava de forma història la contractació.
També les carreteres N-230 i N-240 continuen igual. Una de les vies més transitades aquests mesos d’estiu, que suporten un major flux de trànsit pels desplaçaments turístics, ja siguin de muntanya i/o de platja, segueixen comptant amb un pèssim estat de conservació.
En àmbit estatal i nacional, seguim amb els pressupostos prorrogats i sense Govern. Inclús en el cas de Catalunya, que sí que en tenim, els polítics no fan el que els tocaria i segueixen sense governar, sigui per falta de voluntat o per falta de capacitat. No sé el que és pitjor, però el que sí que és cert és que no governen. I aquí ningú diu res.
I mentre tot això passa, les lamentables informacions de violència i d’assassinats de gènere continuen sent setmana rere setmana una notícia no desitjada. Fins i tot els funcionaris de la presó de Lleida s’han mobilitzat davant les portes de l’equipament aquesta mateixa setmana per denunciar la falta de mitjans humans i materials per poder fer la seva feina amb uns mínims de garanties de seguretat i dignitat. Una dignitat i professionalitat que més els valdria als responsables penitenciaris reconèixer i no qüestionar com sembla que estan fent amb un col·lectiu de servidors públics, que juntament amb altres, ens garanteixen seguretat a la resta de la ciutadania. No hem d’oblidar que aquestes treballadores i treballadors són una part crucial en el manteniment de la cohesió social i l’estat de dret. El seu patiment i penúria laboral, que el tenen, és la nostra tranquil·litat. Per tant, oblidar-nos d’ells pot ser demolidor.
L’estiu avança i tot segueix igual. I no ens podem oblidar d’aquells que tot i treballar i tenir un contracte laboral són pobres i no arriben a final de mes. Tampoc d’aquells que intenten buscar un lloc de feina amb millors condicions, que els garanteixi un lloc on viure i un treball digne. Situacions que continuen omplint les portades dels diaris i que per ara no s’ha pal·liat aquesta dramàtica situació.
Seguirem esperant que l’estiu avanci i que arribi ‘September’, com diu la cançó. La tornada a l’escola, la rutina, els bons propòsits… i avanci la tardor i l’hivern, i que tot segueixi igual. O potser no.