Article de Xavier Perelló, secretari general de la UGT-FICA de les Terres de Lleida
Un any més i ja parlem de més de mig segle d’existència, torna la Fira de Sant Miquel en la seva edició més atípica. La trobada de referència que dóna identitat al territori lleidatà. Malauradament aquesta edició es reduirà al format digital, no hi haurà expositors ni maquinària agrícola, degut a com tots sabem la pandèmia de la Covid-19.
Un certamen que dóna visibilitat cada any a un dels pilars fonamentals de la nostra economia: la recol·lecció i emmagatzematge de la fruita dolça. Un any doncs, que caldrà determinació, enginy i molta imaginació perquè aquesta fira agrícola lleidatana, capdavantera a escala nacional, no perdi l’impuls que sempre ha mantingut.
Aquests darrers dies d’estiu s’està acabant la campanya de la recollida de la fruita dolça i ja podem començar a fer valoracions al respecte de com s’ha gestionat aquest 2020. Hem tingut l’oportunitat inqüestionable de poder donar un gir a aquesta campanya. Des del sindicat UGT-FICA teníem l’esperança de poder resoldre els problemes endèmics que arrosseguem des dels darrers vint anys.
UGT-FICA va ser convocada des de la Conselleria d’Agricultura al mes d’abril per tal d’elaborar conjuntament amb d’altres entitats un protocol per la recol·lecta de la fruita; un document en el qual s’extremarien les mesures de seguretat i sanitàries i que es plasmarien en un PROCICAT. Com a persones de bé ens va semblar que aquest era el camí correcte, però aviat ens vàrem adonar que no hi havia cap voluntat política per fer un bon Pla d’Actuació. Finalment, per qüestions que encara avui desconeixem, el protocol va quedar reduït a unes pobres recomanacions.
Des de la Conselleria es va al·legar que aquests tipus de documents eren vius i per tant canviants i que segurament s’aniria modificant en funció de les necessitats reals. No obstant això, la segona reunió va tenir lloc quaranta-cinc dies després de la primera trobada inicial i fins a dia d’avui no hem rebut cap més informació al respecte.
Entenem doncs que la Conselleria d’Agricultura, i per defecte el seu Departament, no han entès la problemàtica tal com nosaltres l’evidenciem. La nul·la mobilització de les persones que treballen al camp, la gran majoria gent migrant, el fa vulnerables i políticament subjectes irrellevants. Sembla que els preocupen més les sortides de les ‘tractorades’.
La Paeria, per la seva banda, també ha mostrat una gran despreocupació respecte a aquesta problemàtica reincident any rere any. Els amoïna molt més que no es vegin persones dormint pels carrers de la ciutat. És cert que han condicionat espais per les pernoctacions dels temporers, que han estat al voltant d’unes 14.000, un terç de les quals amb contracte laboral reconegut per la pròpia Paeria. Però ens preguntem: Què han fet per ells?
Aquestes despeses d’allotjament corresponen a l’empresari contractant, caldria doncs que també es fes un pas endavant denunciant aquestes irregularitats.
Volem destacar també que cada any, quan comença la campanya es produeix un efecte crida per la importància de la contractació d’unes 30.000 persones. Aquesta crida enguany també l’han fet les associacions agràries. El mes d’abril ja es posava el crit al cel perquè no hi hauria suficient mà d’obra per la temporada de la fruita, però hem estat testimonis que ni la pandèmia ni el confinament van impedir que arribessin a Lleida milers de persones, que després es van trobar abocades a viure al carrer sense cap mena d’allotjament ni ajudes. Quan es fan aquest tipus de crida, s’han de pensar quines poden ser les conseqüències i assumir-les amb responsabilitat per la dignitat i el dret de les persones que vénen a guanyar-se la vida i mereixen un tracte més humà i solidari. On és l’empatia de la qual tothom presumeix en els temps que vivim? Són necessàries menys paraules i més fets!
Així mateix portem denunciant molt temps la falta d’ètica dels sindicats agraris, responsables de la negociació col·lectiva: Unió de Pagesos , JARC i l’Institut agrícola Sant Isidre, perquè ja és la segona campanya que no podem tancar la negociació col·lectiva negant-se a la publicació de les taules salarials, provocant una competència deslleial i els seus propis associats en són els primers perjudicats.
Totes aquestes mancances estructurals juntament amb el sistema de contractació per part de les ETT fa que es produeixi la tempesta perfecta. La contractació amb ETT no eximeix de responsabilitats als empresaris; algunes d’elles empren una mala praxi. No faciliten allotjaments al·legant que desconeixen l’origen de les persones treballadores, es cobra als treballadors el desplaçament i un percentatge del seu sou, també realitzen jornades maratonianes que no generen hores extres, per tant, poden fabricar nòmines perfectes. Aquestes persones realitzen més de 60 hores setmanals i consten amb nòmines de 40 hores, per tant sempre surten per sobre del salari mínim interprofessional, això si no tenen la desgràcia de caure malalts o contraure la Covid-19 perquè automàticament són acomiadats.
Caldrien unes bones i eficients inspeccions de treball que no només demanessin la documentació de la persona treballadora al camp a l’empresa contractant, sinó el coneixement de la seva realitat personal.
Afortunadament, la majoria d’empreses del sector ho està fent correctament. Caldria posar el zoom en aquelles empreses que tenim amb nom i cognoms i que estan embrutant la feina que s’ha fet durant tants anys. Són empreses que mai donen la cara, que quan hi ha una reivindicació del sector no les veus per enlloc.
Cal conscienciació i que entre totes i tots denunciem aquestes males pràctiques. Més predicar, però amb l’exemple. No s’hi val a fotre llenya sempre a l’arbre caigut; som al segle XXI i no a l’Edat Mitjana!