De tant en tant, qui més qui menys ha sentit, o dit ell mateix, una frase tipus “això no és just”. I també haurà dit o sentit la rèplica: “no és just però és legal”. Quin gran problema que la justícia, massa sovint, sigui un terme antagònic al de legalitat.

De coses que són injustes però que són legals, n’hi ha un grapat. La reforma laboral és ben injusta, però legal; vaja, un exemple clar. La socialització de les pèrdues empresarials (mantenint els beneficis privats) és injusta, però legal. El cas més recent és el del magatzem Càstor, una pífia empresarial i de mala gestió que obliga als ciutadans a pagar, durant els propers 30 anys, 1.350M€ ( l’OCU xifra que el cost total d’aquesta estafa als ciutadans arribarà a uns 4.731M€). I que es talli el subministrament de gas a les famílies que no poden pagar la factura, amb suplement Càstor inclòs, és ben injust tot i que legal. És boig el món?

També és legal el desnonament, una injustícia patida per milers de famílies; i més quan amb diners públics hem hagut de rescatar a les entitats que els han desnonat. Ben injust i esperpèntic, tot i que legal.

Com també és perversament legal, tot i que perversament injust, negar-li l’assistència sanitària a una persona per no complir uns determinats requisits legals, rebaixant a les persones a categoria de subjecte impersonal, deshumanitzant-los. També és ben legal i perversament injust, el via crucis que han de passar els malalts que tenen el dret a rebre una pensió d’incapacitat permanent per haver perdut (per malaltia o accident) la seva capacitat de treballar i que han de suar sang i llàgrimes per veure reconegut els seus drets; un dret que no volen exercir per voluntat pròpia sinó per necessitat. I què no dir de la privatització i la mercantilització de la sanitat; totalment legal, però profundament injusta al desmantellar un servei públic bàsic i fonamental.

Quan ens diuen que no hi ha diners per a pagar serveis públics com la sanitat, l’educació, els serveis socials, la llei de la dependència, no ens expliquen que els diners per què no hi són. I no hi són, senzillament per que els han destinat, injustament, a qüestions ben allunyades de l’interès públic.

Desgraciadament allò que és just no és sempre, necessàriament, legal. I al cap i a la fi, com que els Estats es regeixen, per bé i per mal, per lleis, moltes d’elles injustes, qui n’acaba pagant els plats trencats és la majoria de la ciutadania.

Jordi Gené. Coordinador AMIC-UGT i Delegat CTAC-UGT a Tarragona.