CIUTAT CREMADA 14/04/2015

La cultura política del nostre país estableix que, en els moments de crisi econòmica i financera, si és el cas que l’Estat ha de reajustar els seus balanços, en comptes de tocar les despeses de representació, sumptuàries i militars,  es retalli en sanitat, ensenyament, serveis socials, justícia i cultura; és a dir, en totes aquelles coses que ens cohesionen com a societat i ens doten a totes i a tots d’una certa qualitat de vida.

Sembla que TMB participa d’aquesta manera de fer política, i no ens estranya atesa lo procedència de la immensa majoria dels alts càrrecs que cobren sou de la companyia.  Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquest darrer cap de setmana s’ha calat foc a un autobús a la ronda del Litoral. I ja són… En els darrers deu anys no parem de llegir en els mitjans de comunicació que els nostres autobusos es cremen. Sense anar tan lluny, però: en menys d’un mes s’han “esfumat” dos vehicles: el 3040, pertanyent a Triangle, i el 6319, de Zona Franca (aquest últim funcionava amb gas). El degoteig d’aquesta mena d’accidents és d’una magnitud tan elevada que la “crema d’autobusos” ja ha esdevingut “trending topic” en les converses dels usuaris de l’autobús. I la confiança de l’usuari en el nostre sistema de treball és crucial per al bon desenvolupament del servei.

Aquest  és un fenomen relativament nou si ens fixem en termes d’incidència. Per tant, ens hauríem d’esforçar a trobar-ne les causes. Al nostre parer, aquestes són múltiples, però tenen un  denominador comú: la desinversió en seguretat, reparació i manteniment de la nostra flota. Els fets en si mateixos ja qüestionen els protocols preventius i de seguretat establerts: fallen els sistemes d’apagament d’incendis que han estat incorporats fa poc en els autobusos; fallen els sistemes de neteja dels motors i de substitució de filtres, corretges… Però, sobretot, falla la política de personal de la nostra empresa. Sí, ho heu llegit bé: la política de personal. És del tot vergonyós que en els darrers temps no s’estiguin cobrint -en la mesura necessària- les baixes que, per jubilació o qualsevol altra causa, es produeixen en l’àrea de material mòbil. Cada cop són menys els companys mecànics que hi ha per cobrir les necessitats de la flota. 

 Tot plegat en un context d’expansió del servei. En període preelectoral, hi ha qui ha decidit vincular el finançament del deute del transport públic a Barcelona amb un increment del servei per tal de treure’n un rèdit polític i electoral. Ens sembla fantàstic!. Ara bé, aquest augment  ha de córrer paral·lel a una inversió en material nou, en recanvis i en personal de material mòbil. Perquè, si no, estem posant en perill la qualitat del servei, la seguretat dels passatgers i la vida dels conductors. I no hauríem d’estar jugant amb aquest tipus de coses. Si es tracta de calcular, en fred, dèficits i balanços, incloguin en el capítol de despeses el valor dels autobusos cremats, les hores perdudes, la confiança de l’usuari en la nostra empresa i la imatge corporativa; i tornin a fer els números: potser llavors ens donaran la raó.