El passat 25 de novembre hem commemorat el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Com cada any, des de l’any 1999, entitats i institucions realitzen actes amb la finalitat de conscienciar, de mostrar, la magnitud del problema. Enguany la xifra de dones assassinades a mans de parelles o ex-parelles és esfereïdora. 48 segons el Ministeri, 56 segons les associacions de dones amb xifres estretes de les noticies als mitjans.
Creix la xifra de dones assassinades al mateix temps que es redueixen els recursos que les administracions estatals hi destinen. Recursos destinats a la prevenció, a l’educació, a la conscienciació, a les víctimes…. Però no és tan sols la manca de recursos, que si, si no que estem vivint una onada de descrèdit, de deslegitimació del concepte “violència de gènere” alguns cops amb actitud agressiva, amb mofa i menyspreu, en un intent de banalitzar i humiliar el propi discurs feminista. Paraules com “feminazi” o “hembrista” corren per la xarxa des de l’anonimat que aquesta dona. És la resposta d’aquells que tenen por al fet que la dona, de nou, ha pres el carrer per denunciar. Que ja no callem.
La violència envers les dones presenta claus que cal veure amb la perspectiva del temps. Una estructura patriarcal, arrelada en la nostra cultura, amb un sistema de dominació que es basa en el gènere, que durant segles ha legitimat la desigualtat i ha permès aquesta violència. Aquesta legitimació prové de la visualització de la dona com un ésser inferior, que deu a l’home respecte i obediència, i que troba reforç en els discursos religiosos, encara amb molt de pes, que la presenten com dolenta o perillosa. Tot això aconsegueix que una agressió s’interpreti com un merescut càstig, fins i tot preventiu.
Les companyes que a la dècada dels 70 van tenir la valentia de sortir al carrer ho van veure clar. Van ser les precursores. Van crear nusos, xarxes feministes, nous marcs de referència, nous significats per interpretar els vells fets com la violència patriarcal. Van posar en dubte el vell mite de l’amor romàntic, van reivindicar espais propis, els que els hi corresponia, van reclamar el dret a decidir en tots els seus àmbits: el laboral, el familiar, l’afectiu… Si les sufragistes van demanar la inclusió de la dona al mon públic, les feministes dels 70 no demanaran la incorporació a una política eminentment masculina, sinó la transformació del poder des de la seva perspectiva. Amb audàcia, van lluitar molt, valentes i decidides.
Ara estem vivint un moment de retrocés ideològic important. Les polítiques d’igualtat van enrere i la violència de gènere torna a la invisibilitat. Es tornen a considerar “normals” comportaments que no tenen res a veure amb l’amor o el respecte. És preocupant en les relacions entre adolescents. Cal fer alguna cosa. Es reclama un pacte d’Estat que no arriba, ni sembla que hi hagi intenció. Tornem a l’obscurantisme d’anys enrere.
Toca tornar a sortir al carrer i així ho hem fet i ho farem. Soles o acompanyades, però ho farem. El passat 7 de novembre, a Madrid, ho vam demostrar. El moviment feminista i la seva lluita segueix ben viu.
Mònica Llorente
UGT-Vallès Oriental